UN DIA VAIG ESCRIURE

Comparteixo en el meu blog aquest poema de Màrius Sampere. 

Jo escric contes, però em diuen que són poètics. He trobat aquest poema, justament preparant un encàrreg que em fa molta il·luisó, pel dia 11 de Setembre. "Un dia vaig escriure" em va atrapar de seguida. Crec que el duré sempre amb mi. Té un no sé què que es fa molt proper al meu estil.

Quan escric les meves històries, em pregunto, davant de cada mot, quin altre li quedaria bé, com quan, davant d'un armari, algú et pregunta si li escau la samarreta que s'ha posat. 

Però, ben mirat, potser sí que li estic preguntat a cada nom quin és l'altre que voldria per a ell.
I ben mirat, potser si que la poesia és fer emmudir la terra amb la paraula justa. 

I ben mirat, el que jo faig no és canviar el nom a cada nom, si no que en busco un de més bonic però que vulgui dir el mateix. Perquè la pluja és pluja arreu, però quan es tracta de mostrar algú com plora, potser també queda poètic, musical, dir-ne pluja. I l'enyor és com un cuc que et rosega. 
M'encanten les imatges, m'enamoren els sinònims, adoro les paraules. I espero poder escirure cada dia de la meva vida. 

UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia

consistia talment a preguntar

a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius

enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,

la pluja

és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això

fa molt de temps i els noms no van respondre mai,

deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.

Sé que cap cosa,

tot i sent l'enveja permanent d'una altra,

per tal com és ella mateixa no pot desistir

del seu esforç essencial, no té resposta, és

pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts

anys

i cada nom s'està morint vora el caliu

del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,

que la poesia és fer emmudir

el llavi de la terra amb la paraula justa.

MÀRIUS SAMPERE