"Tu i jo" IMPACTES

Ahir va ser un dia, com tants d'altres, amb les emocions a tocar la pell, i el llagrimal. 
Costa escirure enmig de tot aquest terrabastall. Però ho necessito, i m'ajuda a digerir millor. 

Aquests dies, s'imposa la realitat a la ficció. Però mantinc un pols en què intento que la ficció pugui trobar el seu espai, encara que sigui una mica. 

Estic immersa en un conte nou. Comença així: 

 

                                                Impossible

Crec que és impossible. Impossible que el que estem vivint des de fa un temps sigui real. Crec que és obra del surrealisme, de l’art de l’absurd, d’allò que no té ni cap ni peus.

Fa dies que no em puc treure la pintura resseca de la pell, dels cabells encrespats, i ni tan sols de dins les ungles. La hi tinc aferrada al mig dels dits, del tip d'esgratinyar que em vaig fer en l'episodi de la catabauma aquella de passadissos laberíntics. D’entrada, no sabíem massa què hi havíem d’anar a fer. Quan la crida ens organitza, en fem cas i prou. Hi ha el convenciment que cada dia, cada acció, quedarà escrita en les nostres memòries històriques. I, de fet, el que volem aconseguir és escriure. Quelcom tant essencial per una cultura, per una llengua, com això. Quelcom que estan mirant de prohibir de manera flagrant.

Exhumar la història tenia el seu perill, i a la vegada el seu morbo, però la idea era evitar que tard o d’hora ho fessin aquells desaprensius, bavejant victòria. I de fet, feia uns dies que tot pudia a retorn dels vells mal costums. Per tant, tornava la por en una finestra que semblava closa, però que s’obriria de bat a bat. No era més intel·ligent, per part de tothom, deixar-ho encastat tot allí dins, i oblidar? Viure sota el paraigua de la tranquil·litat, en l’aixopluc de la calma i de l’espera?

Doncs no. Perquè l’anti cultura no havia mort mai, encara que els avantpassats més foscos semblaven haver quedat soterrats. Jo i milers de persones, ens arrossegaríem de nit dins la terra mare, acompanyats per la clandestinitat i per les esgarrifances. I ho faríem valents i alçats, amb la intenció de conservar la nostra cultura i la nostra llengua, el gran amor per les paraules i per les passions de la vida. Però, exactament què havíem de buscar-hi?