"Tu i jo" IMPACTES

QUAN CELEBRES 20 ANYS DE CASADA, NO HO POTS EVITAR; ESCRIUS.

"Ahir vaig llegir al Facebook el que algú havia escrit (Llegir? Escriure? Quines coses té el Facebook...): “No crec en l’amor a primera vista” , deia.

Doncs jo sí. Si no hi cregués, vaig pensar, res d’allò, d’això, d’avui ni de demà, espero, hauria estat, és, seria, ni serà possible. Va ser un amor a primer a vista, sí, talment. Aquell noi molt moreno, molt alt i amb camisa blau turquesa em va captivar al Blu, a Granollers. No m’aguanto els pets, li deia a la meva mare. He conegut un noi!

Amb el temps he entès perquè era tan moreno; de fet, ho segueix sent. Viu a l’aire lliure i no pateix pel sol, de fet a mi no me’n deixa gens ni mica. Se’l beu tot ell, glop a glop i sense adonar-se’n. S’emborratxa amb tot allò que fa olor de mar, amb tot allò que fa olor d’aventura, sobretot de vent. Ui, el vent! És un capítol a part, donaria per a molts i molts nusos, per a una altra celebració. Bé, celebració no ho crec, però en podríem escriure un llibre, del seu gran amic el vent. I de l’aigua, és clar; en totes les seves formes. Però també camina (i com més amunt millor), escala, pedala, esquia,corra, somia....

Aquell dia, al blue, vaig descobrir el millor sirenu del Vallés, i amb el temps he sabut que com ell no hi ha res. Ja ho tens clar això de sortir amb un pastisser? Ets molt jova.... Doncs, sí. Què hi voleu fer! Quan tens l’amor al davant, quan el turquesa del mar i l’apassionament et criden, no hi ha tortell ni rajola de xocolata que se’t resisteixi. I potser és veritat que només tenia 17 anys, que no en sabia més. Però...

Fa 20 anys, aquell dia (12 de setembre de 1998) va ser un dels millor de la meva vida. Què coi! Va ser el millor! Festa, poesia, família i amistat. L’amor va ser de color de rosa, de conte.

A partir de llavors hi ha hagut moments de tot. Sabeu quin és el llibre que ens va caure el damunt intensament, que ens va placar? El de família! Sí, sí. Quan ven néixer les nostres dues joies més preuades, tot va canviar de dalt a baix. Un punt de gir immens, sobtat, com si fos una novel·la, un esclafit d’emocions de tota mens. Una altra música, i de festa... Ballar sí que la vam ballar. I la ballem encara, i com la ballarem!

Hi ha hagut canvis des d’aquell 98! I si durant un any poden passar-ne de tots colors, sobretot de groc, que no hi falti mai, i menys ara (llibertat!!), imagineu-vos durant aquests 20. Tots els colors de la paleta empastifen el quadre de la nostra vida plegats, des que vam entrar a la biblioteca Fransesc Tarafa per llegir-nos poesia i dir en veu alta i ben clar que ens estimàvem.

Res no és fàcil i arribar fins aquí ha estat una muntanya russa. La vida ja és això, oi?

I com que això és així, i no estem per romanços, val més que ho celebrem. Perquè avui hi som, i hi som bé, i demà... No cal pensar-hi.

La família hi és, i tot i que amb els anys també canvia i envelleix, com nosaltres, ves, encara que no ho vulguem creure (eixamplem la base, entomem la gravetat amb un somriure, el blanc als cabells li perfila el rostre, els ais i uis sovintegen més que abans...) la família és la família. I sort en tenim! És amb majúscules, gran, de faula.  I la volem al costat, la necessitem avui, a casa.

I l’amistat... També canvia, i aquells o aquelles que ahir semblava que es menjarien el món amb nosaltres, han escollit un altre camí, i ara se’l mengen amb algú altre. Però de tot se n’aprèn. I a vegades, de cop i volta, com per art de màgia, tot torna, i obrim el cor.   

No sé si l’amistat per sempre existeix. Però, si alguna cosa és clara, és que ara preferim viure el present. Perquè el temps, com deia en Pere Calders, fugirà sense esperar-nos. Si avui sou aquí és perquè d’alguna manera, en alguna etapa o altra d’aquests 20 anys, sobretot en els últims 15, que han estat els més.... millors, també hi heu estat. Heu contribuït a apaivagar la nostra solitud, el nostre silenci, les pors i les angoixes.

Ara, no podem imaginar la nostra vida sense vós, amics i família. Sou imprescindibles, com aquella agulla que tot ho pren per res no perdre.

I a tu et dic,

“Ja són deu, vint, i en seran trenta, quaranta i tantes mans

que compten deu, vint, trenta, quaranta i tantes primaveres

a les deu, vint, trenta, quaranta i tantes copes de vi blanc

brindades deu, vint, trenta, quaranta i tantes vegades.

Desfent cabdells de cabells cada cop més blancs

plens de vells records bells a la memòria estesa

la mirada d’ulls atents, endavant i d’esquena sempre vigilants

el pas del temps,

El present, el vull etern, company i filles meves,

Vosaltres sou el tresor més valent

que ha crescut a la pomera,

Vull trepitjar junts el sol naixent

I el capvespre de ponent,

quedi el que queda.”

            Martina Antúnez "