En Ramon i la
Margarida surten a passejar. Avui volen veure com es pon el sol, ja no fa tanta
calor i així mantenen la pell a recer. Tenen ganes d’aprofitar el temps abans
que arribi la nit, abans que la foscor els recordi que ja els queda un dia
menys, que ja n’han esgotat un altre. Ella camina empenyent la cadira on ell es
manté assegut, però avui coixeja.
Respiren la
salabror. Ara els sembla que estan menjant un plat curull de sonso fregit regat
amb l’acidesa d’una llimona. Els sembla que ja és l’hora de seure en la
terrassa de sempre, per guaitar el mar en silenci, i per prendre’s una clara
ben fresca.
Ell veu com la
brisa mou les branques dels arbres, i a l’horitzó es perd en les dues veles
inflades d’un vaixell de fusta, que li sembla que ell mateix ha ribotat. Ja
s’hi veu enfilat al damunt, xiulant La
vella Lola, badoc davant de la sirena que refila i braceja amb la pell
daurada dins l’aigua de cristall.
La Margarida el
condueix per la passera que hi ha fins a l’aigua, avui també és cristal·lina, i
s’hi reflecteixen. En Ramon troba que ella encara brilla com abans, però ell no
s’hi vol veure. Tanca els ulls i reviu quan la sirena el convidava a entrar i
jugaven per no atrapar-se. S’enriola.
L’aire els frega
els rostres. Que bé! Quants vespres de garbí declarant el seu amor! Quants
matins enriolats amb la tramuntana, malgrat que els feia enlairar els cabells i
els repicava la sorra a les galtes! Fins a no cansar-se mai.
La Margarida té
ganes de seure. Ho faria damunt les cames d’en Ramon, com quan contemplaven el
mar des del penya-segat. Es cargolaven entre petons salats, xiuxiuejaven
paraules d’amor, es fonien en llargues abraçades. Desitjaven que el temps no
s’aturés i que tot allò no s’acabés mai. Contemplaven com plovien els estels i
alguns planetes des de la sorra, amb el so del mar repicant-los les orelles.
Gaudien de la immensitat, de l’infinit del mar i del cel, abraçats com ells
dos, i prometent eternitat. La Margarida i en Ramon observaven com la força de
l’aigua i del vent erosionava les roques.
La Margarida s’ajup
—molt serà que no s’aixequi—, i toca l’aigua fresca. En pren una mica entre les
mans per beure-la, n’agafa més i, tot i que li vessa entre les arrugues dels
seus dits, l’apropa a en Ramon, absort. Li frega el rostre. Ell li acarona les
mans. Ella li besa el front. La lluna els pica l’ullet. Ja ha caigut la nit, i
desitgen restar així per sempre.
S’allunyen de
l’aigua, no fos cas que la sal els erosioni encara més de pressa. A la Margarida
ja se l’hi han mullat els peus. Somia que té tota la força per enlairar en
Ramon i dur-lo fins a l’aigua, i per nedar plegats. Se’l mira. Pren la cadira i
l’arrossega fins al carrer. La quitxalla els creua saltironant. Enyora aquells
temps en què també s’acostava la nit i tenien les mans dels seus pares a tocar
del passeig, quan encara no pensaven en la vida, en el maleït pas del temps, i
en la mort. Aleshores no sabien que es coneixerien, que s’estimarien tota una
vida. Ningú els va explicar que deixarien de saltironejar intensament,
d’esquitxar-se amb l’aigua salada, però tampoc que amb el temps aprendrien a
veure el món d’una altra manera, des de les roques. En fi, que deixarien de ser
infants, però que la vida els sorprendria amb altres meravelles encara al llarg
de molts anys més. I ara ells són roques.
La Margarida
voldria escriure el que sent en aquests instants, des que ha decidit empènyer
en Ramon per aquesta passarel·la carregada de vida, de records i d’enyors. Des
d’ara fins a sempre més; llàstima que no ho hagués començat abans. Aleshores
hauria escrit una infinitat de paraules i hauria omplert munts de planes,
inacabables. Ara potser serà tard per dir tot allò que li cal, per deixar anar
tot el que li pesa, i el que l’alleugereix. Ja no deu tenir temps per somiar.
S’imagina escrivint mentre en Ramon la pentina. Estarien així fins que el
cervell i els dits es deixessin de moure, fins que ells dos deixessin de
sentir, de bategar amb força. Aclucarien els ulls per sempre abraçats davant el
mar, somniarien sota el cel i amb la llum del cap vespre i la nit
acompanyant-los.
No em canso de
mirar la Margarida i en Ramon. Els tinc al cor des que els vaig veure l’altre
dia. Jo m’asseia en l’empit del finestral de casa gaudint de la posta de sol,
amb les cames lleugeres al buit, amb una clara als llavis, i la mà d’en Pere
per mi sola. Bufava un garbí suau, agradable, i els cabells dansaven amb
llibertat. Només obrint les finestres descobreixo el que m’amaga la vida, i el
que amago jo mateixa. M’agrada recordar allò que sento mentre contemplo i
somio. No conec res d’aquella parella, ni tan sols com es diuen. Em sento tan
bé agafant la mà d’ells dos per escriure tot allò que els deu passar pel cap!
Cada nit, quan em
fico al llit, contemplo la fotografia de la parella, m’apropo al costat d’en
Pere i escric. El veig dormir plàcidament. Li demanaria que em pentinés mentre
ho faig. Estaria així fins que el cervell i els dits es deixessin de moure,
fins que nosaltres dos deixéssim de sentir, i de bategar amb força. Segur que
quan acluquem els ulls per sempre estarem abraçats davant el mar, somniant sota
el cel i amb la llum del cap vespre i la nit acompanyant-nos, com la Margarida
i en Ramon.
Comentaris