AI
Les dues amigues, que han sortit com dos cabirols a córrer món, no se’n saben avenir. Són felices i gamben a través dels boscos. Han esmolat les eines per al gran assalt a la maternitat. Seguint els seus patrons habituals, van preparades a consciència. Duen les criatures al damunt. L’A porta la seva filla en una motxilla al davant. Els seus pits són dipòsits plens, dispensadors de vida i de plaer a demanda. L’I carrega el nadó en un farcell a l’esquena, i també una
nevereta amb els biberons necessaris; tot calculat amb moltes cullerades de pols d’amor i mil·lilitres de partícules d’eternitat. No han oblidat el frontal, molt útil per seguir tots els senyals i per no perdre detall de res. Duen jaqueta llampant per esperar la foscor i la fredor del vespre. Vesteixen malles negres —que remarquen els seus perfils encara sinuosos—, i samarreta tècnica, ideal per repel·lir la suor. Calcen espardenyes elegants amb cambra d’aire per si cal arrencar el vol. El mòbil resisteix enfundat en una butxaca accessible. Els manca un petard a cada orella, que les dopi amb sons estimulants. Les dues mares, però, mantenen el ritme amb els tocs de la seva veu, incansable.
Combinen frases d’una conversa essencial amb tonades de les millors cançons infantils i moixaines d’amor etern. L’A camina sense alè i gemega quan la ruta perfila ascendent. L’I la vetlla i l’anima. Són unes bones amigues.
A estones prenen la davantera a una munió que circula a pas lleuger.
A peu de muntanya, abans de tirar pel dret i seguir més fletxes pintades amb pols blanca i bandes penjades arreu, frenen, inspiren i expiren, fins a deu vegades. Uns quants estiraments i amunt. Estranyament, sense l’esforç d’haver de regular els esbufecs i les paraules, segueixen mal enllaçant una frase amb l’altra a tot drap. Ho fan sense por, decidides a perdre’s en un mar de records,
opinions, malsons i desitjos, amb certa càrrega de ràbia, de discòrdia, d’amors, i desamors, però amb una alegria immensa: ja són mares! Una crescuda imminent del terreny difon silenci arreu. Quina calma! Finalment, les seves llengües respiren tranquil·les i es recuperen de l’esforç mentre esperen un altre infortuni; potser el plor d’un dels nadons, però elles el prendran com una de les meravelles de la creació.
A poc a poc, plantant la vall per una estona, arriben al cim animoses, a punt per queixalar una poma vermella. Mares, és el paradís! Aquesta poma té gust a glòria i a consol, la millor poma mai mossegada. I també hi ha galetes de xocolata i vi dolç! L’A només queixala la poma. Endraparia les galetes sense deixar-ne ni les engrunes, però creu que les malles cruixen massa les guarda
per a més tard. No gosa flairar ni els àtoms del vi dolç; no fos cas que n’hi hagués prou per acabar ella i la seva filla etíliques. L’I tampoc no pren vi, pensa que remou massa i que caminarà de gairell. Obre la galeta en canal de la mateixa manera que ho fa mentre esmicola la seva vida garlant amb la seva amiga, i en devora la xocolata.
Unes quantes gotes de pluja les accelera i elles ja veuen els seus nadons xops, refredats, malalts. S’abriguen, doncs, mentre corren (poden fer més d’una cosa al mateix temps), cerquen aixopluc i es fan entre un bosc carregat d’alzines.
Són a la gola del llop, però porten frontal i segueixen analitzant les seves vides com si s’entrenessin per sortir en un programa de xafarderies!
Al cap d’una estona de lucidesa –en poden tenir alguna com aquesta–, una d’elles es fa una gran pregunta: on som? Ja no hi ha cap indicador. Es troben enmig d’un corriol fosc i pantanós que davalla vertiginosament i on poden prendre mal. Ho fan amb sigil fins que es queden soles, completament soles amb els seus nadons. Com que l’orientació és el que més les caracteritza, arriben a una conclusió molt intel·ligent: ens hem perdut. Els seus rostres dubitatius amaguen temença; com pot ser? Discutir els agrada molt, però han d’anar al gra. L’A, amb la seva filla enganxada per enèsima vegada al pit, opina que haurien de seguir baixant. L’I enfolleix quan imagina ser cruspida per una rata. En realitat, es tracta d’una granota aterrada en veure dues mares mortes de por. Els arbres les acaronen. Totes dues es baten contra granís que es desprèn del cel i els glaça l’ànim. L’I es col·loca el farcell amb el seu fillet al davant i creu que la millor opció és tornar enrere abans que un exèrcit de Goblins senglars apareguin sense avisar. L’A ofereix la galeta a l’I, per mirar d’alleugerir-li l’ascensió fins a no sap on. L’I es resigna. Sacseja el biberó al ritme arítmic del seu batec. Cau de genolls al terra mentre mossega la galeta i el seu fill pren biberó. El protegeix de la patacada, s’aixeca i s’espolsa. Segueix caminant. L’A parla pel mòbil amb el seu company. Esbufega, però està molt tranquil·la. Amb el cul a terra i el peu al clatell engega el noi que, des de l’altre costat de l’aparell, i segons la seva histèrica opinió, la desorienta encara més.
Finalment, l’I, la xerpa, es neguiteja fins que divisa llum i es veu salvada. Llença un dels cants gregorians més coneguts i útils en aquestes ocasions: eco! Un “és per aquí!” les alleugera i les guia muntanya a través. S’acaben enriolant mentre l’I narra l’aventura de la seva vida. Caminen, corren i empenten els caminants que les han abandonat. Es fan fortes fins a l’arribada, però quan arriben s’abracen, es desitgen bona nit. Dormen ben poc, tota la nit amb les criatures enganxades a la pell, aclaparades
més per allò que els podia haver passat.
nevereta amb els biberons necessaris; tot calculat amb moltes cullerades de pols d’amor i mil·lilitres de partícules d’eternitat. No han oblidat el frontal, molt útil per seguir tots els senyals i per no perdre detall de res. Duen jaqueta llampant per esperar la foscor i la fredor del vespre. Vesteixen malles negres —que remarquen els seus perfils encara sinuosos—, i samarreta tècnica, ideal per repel·lir la suor. Calcen espardenyes elegants amb cambra d’aire per si cal arrencar el vol. El mòbil resisteix enfundat en una butxaca accessible. Els manca un petard a cada orella, que les dopi amb sons estimulants. Les dues mares, però, mantenen el ritme amb els tocs de la seva veu, incansable.
Combinen frases d’una conversa essencial amb tonades de les millors cançons infantils i moixaines d’amor etern. L’A camina sense alè i gemega quan la ruta perfila ascendent. L’I la vetlla i l’anima. Són unes bones amigues.
A estones prenen la davantera a una munió que circula a pas lleuger.
A peu de muntanya, abans de tirar pel dret i seguir més fletxes pintades amb pols blanca i bandes penjades arreu, frenen, inspiren i expiren, fins a deu vegades. Uns quants estiraments i amunt. Estranyament, sense l’esforç d’haver de regular els esbufecs i les paraules, segueixen mal enllaçant una frase amb l’altra a tot drap. Ho fan sense por, decidides a perdre’s en un mar de records,
opinions, malsons i desitjos, amb certa càrrega de ràbia, de discòrdia, d’amors, i desamors, però amb una alegria immensa: ja són mares! Una crescuda imminent del terreny difon silenci arreu. Quina calma! Finalment, les seves llengües respiren tranquil·les i es recuperen de l’esforç mentre esperen un altre infortuni; potser el plor d’un dels nadons, però elles el prendran com una de les meravelles de la creació.
A poc a poc, plantant la vall per una estona, arriben al cim animoses, a punt per queixalar una poma vermella. Mares, és el paradís! Aquesta poma té gust a glòria i a consol, la millor poma mai mossegada. I també hi ha galetes de xocolata i vi dolç! L’A només queixala la poma. Endraparia les galetes sense deixar-ne ni les engrunes, però creu que les malles cruixen massa les guarda
per a més tard. No gosa flairar ni els àtoms del vi dolç; no fos cas que n’hi hagués prou per acabar ella i la seva filla etíliques. L’I tampoc no pren vi, pensa que remou massa i que caminarà de gairell. Obre la galeta en canal de la mateixa manera que ho fa mentre esmicola la seva vida garlant amb la seva amiga, i en devora la xocolata.
Unes quantes gotes de pluja les accelera i elles ja veuen els seus nadons xops, refredats, malalts. S’abriguen, doncs, mentre corren (poden fer més d’una cosa al mateix temps), cerquen aixopluc i es fan entre un bosc carregat d’alzines.
Són a la gola del llop, però porten frontal i segueixen analitzant les seves vides com si s’entrenessin per sortir en un programa de xafarderies!
Al cap d’una estona de lucidesa –en poden tenir alguna com aquesta–, una d’elles es fa una gran pregunta: on som? Ja no hi ha cap indicador. Es troben enmig d’un corriol fosc i pantanós que davalla vertiginosament i on poden prendre mal. Ho fan amb sigil fins que es queden soles, completament soles amb els seus nadons. Com que l’orientació és el que més les caracteritza, arriben a una conclusió molt intel·ligent: ens hem perdut. Els seus rostres dubitatius amaguen temença; com pot ser? Discutir els agrada molt, però han d’anar al gra. L’A, amb la seva filla enganxada per enèsima vegada al pit, opina que haurien de seguir baixant. L’I enfolleix quan imagina ser cruspida per una rata. En realitat, es tracta d’una granota aterrada en veure dues mares mortes de por. Els arbres les acaronen. Totes dues es baten contra granís que es desprèn del cel i els glaça l’ànim. L’I es col·loca el farcell amb el seu fillet al davant i creu que la millor opció és tornar enrere abans que un exèrcit de Goblins senglars apareguin sense avisar. L’A ofereix la galeta a l’I, per mirar d’alleugerir-li l’ascensió fins a no sap on. L’I es resigna. Sacseja el biberó al ritme arítmic del seu batec. Cau de genolls al terra mentre mossega la galeta i el seu fill pren biberó. El protegeix de la patacada, s’aixeca i s’espolsa. Segueix caminant. L’A parla pel mòbil amb el seu company. Esbufega, però està molt tranquil·la. Amb el cul a terra i el peu al clatell engega el noi que, des de l’altre costat de l’aparell, i segons la seva histèrica opinió, la desorienta encara més.
Finalment, l’I, la xerpa, es neguiteja fins que divisa llum i es veu salvada. Llença un dels cants gregorians més coneguts i útils en aquestes ocasions: eco! Un “és per aquí!” les alleugera i les guia muntanya a través. S’acaben enriolant mentre l’I narra l’aventura de la seva vida. Caminen, corren i empenten els caminants que les han abandonat. Es fan fortes fins a l’arribada, però quan arriben s’abracen, es desitgen bona nit. Dormen ben poc, tota la nit amb les criatures enganxades a la pell, aclaparades
més per allò que els podia haver passat.
Comentaris