"Tu i jo" IMPACTES

(IMPACTE: Impressió emocional intensa causada per algun esdeveniment. )

                                                   

Impactes                          

Ho he decidit; hi vaig! 

Jo m’assec. Ell m’empeny. El meu cos cau en la cadira damunt la natja esquerra. Un còmode flotador em salvaguarda. Em trobo com dalt d’un vaixell, enmig d’una tempesta. Mai no m’ha agradat viatjar a alta mar, i el poc que menjo des de fa dies inicia un ball descompassat. Si hi sóc a temps, em llençaré per la borda. He perdut el cap. Estic ferida, com si un pirata m’hagués arreplegat per l’entrecuix i m’hagués clavat el seu braç punxegut. Fa tres dies vaig perdre gran part dels combatents sanguinis a la particular batalla per la meva successió. Des d’aleshores, les neurones topen les unes amb les altres; navego desorientada, sense rumb.

De creuer cap a la gran aventura del segle, m’abraço a la càmera; o aferrar-me a alguna cosa.

Tots dos arribem a l’illa. Ens rodegen paratges fabulosos. Ens envolten indígenes de pell acolorida, guarnits, de cap a peus, amb el color de l’esperança. Enmig d’ells sóc un glop de llet de soja. M’estranya que en Sergi no se sorprengui de res. De fet, porta tres dies sortint d’aquelles quatreparets per venir fins aquí; cada tres hores, obstinadament. Jo estic descobrint tot un món;em trobo com si hagués despertat d’un coma. Fa més d’un mes, quan em vaig quedar al llit, en repòs absolut, no podia veure-hi més enllà del nas. Ara, el que contemplo sembla fruit d’algun truc de màgia negra. A veure si desapareixeré!

—És ella —em diu.

—Aquesta? —pregunto.

Guaito dins la peixera, com si contemplés el mar a través del Nautilus. No hi veig cap sirena. Només un espècimen que l’única cosa que té preable és el nom; Bruna. En realitat no és ni tan sols un peix. Un tub li entra pel nas i li arribavés a saber on. Dorm. Sembla tranquil·la. No entenc res del que em trobo.Maleeixo els sons eixordadors, els xiulets incisius que ho omplen tot.

Descansar allà enmig ha de ser del tot impossible. Miro la criatura. La perfilo de cap a peus. És aleshores quan m’adono que té una bossa connectada al peu esquerre que s’omple de sang contínuament. No és possible que perdi la queno té; va néixer sense.

Sento unes ganes viscerals d’acollir-la, de prémer-la fort, de tornar-la dins meu.

Tant de bo poguéssim rebobinar i tornar a l’inici; quan l’esperma i l’òvul es van deixar portar per la passió i l’efervescència, uns dies abans que es dividissin en dos. La realitat d’una transfusió sanguínia entre els dos fetus ha emmascarat un somni; ser mare de bessones.

El flaix es dispara enmig de la foscor relativa. Potser algú consideraria que no cal fer-ne un recull fotogràfic, que és de mal gust, fins i tot. Deu ser veritat, però ja fa estona que el meu cervell enregistra imatges d’impacte. No en ve d’una. A la llarga s’esborraran. No, és massa fort.

La puc tenir en braços. Sembla que em mira. No l’alleto, encara. La meva filla també és groga i l’alimenten amb comptagotes. Malgrat tot, respira tranquil·la; gràcies a una màquina. M’agrada tenir-la al damunt. Em sento com un cangur. Em caldria la bossa, però, recollir-la-hi a dins i fugir saltant, veloç. La sento molt propera. Sembla que la Bruna em llegeix el pensament i somriu. Fa tres dies que he parit i era com si ella hagués desaparegut del meu mapa memorístic. No sabia de la seva existència fins aquest matí; quan he obert els ulls i, de sobte, dins la tassa de llet, l’he recordat blanca, morta. L’he escopit, no me l’he pogut empassar.

Segur que ara em pregunta per què no hi havia anat abans.

El meu cor empeny llàgrimes i fa créixer el cabal als ulls. Les pupil·les naveguen com jo, fa una estona, enmig del mar tempestuós. Miro en Sergi, el pare, que acaricia la Bruna, i no deixa de cantar-li. Voldria aturar el temps, però és quelcom que passa silenciós, que no es veu i no se sent.

Marxem. El cap em volta sense gravetat, dins del coet que ens torna a l’habitació. Estic a punt de vessar.

—Deixeu-nos!

Aterratge, impacte, esclafit.

La sala de parts semblava una cerimònia hindú de bates verdes. Hi havia molta gent. Tothom saltava i dansava, encerclant la Sílvia. Creia que la volien sacrificar. Sang, vísceres. Llàstima que m’havia deixat la càmera; els fans del millor cinema gorehaurien pagat una milionada per aquell rodatge en directe.

Sentia el meu cor bategar i cremar fogós. Era víctima d’algun tipus d’al·lucinogen i em sentia eufòric quan vaig veure venir la Gina, acolorida, pel passadís vaginal. En sortir va plorar i pixar. Benvinguda! La mà de la Sílvia es mantenia humida i feliç.

Al cap de res farien néixer la Bruna. La Sílvia perdia força. El meu cap giravavertiginós. Jo em sentia defallir. Necessitava desaparèixer. Era fora i pensava en ser a dins una altra vegada. Vaig tornar. Vaig quedar hipnotitzat. Esquitxos de colors càlids empastifaven les parets del paridor. Havien assassinat la Sílvia? Encara no. O la Bruna? La meva filla era un tros de carn blanca amb vetes, com de marbre crivellat. Gairebé no respirava, no plorava, no hi era.

—Hi ha hagut transfusió fetus-fetal aguda. No sabem si se’n sortirà o comquedarà. Les primeres 48 hores són crucials —ens van dir els metges.

Ja fa tres dies del ressò d’aquelles paraules. Sembla que tot va millor, però de mica en mica. Com per art de màgia, la Sílvia ha esborrat aquest episodi de la seva ment. Quina sort! Un eclipsi total la manté al costat de la Gina i no pensa en res més.

Cada tres hores m’endinso en un món de lluita per la vida. Hi ha més pares i mares al camp de batalla, entregats a petites ànimes que pugnen per sobreviure. Els meus ulls enregistren estampes d’impacte; diferents mons enfrontats a una realitat sobtada.

Estic content; avui, la Sílvia s’ha decidit a acompanyar-me. Els arbres li deixen veure el riu: la Bruna, que encara descansa òrfena de mare. La condueixo amb la cadira pel passadís fins a l’UCI. No es troba del tot bé.

—És ella!

—Aquesta? —em pregunta.

L’observa com si estigués guaitant un peix, dins d’una peixera. No gosa mirar.No la vol abraçar? Sé que quan entres aquí per primera vegada, et sents com perdut en una illa, envoltat de monstres i espècimens rars. Però és la nostra filla!

—Que lletja que és —diu—, està inflada i groga!

Inflada, sí, groga, també, pel fetge, però lletja? És la Bruna, Sílvia! És igual que la Gina. La Sílvia l’analitza i l’escaneja, puc veure el seu clatell a través del fons dels ulls. Em sembla que es deu estar marejant.

Acullo la Bruna en braços mentre la gronxo. Li canto una cançó.

—Això no és vida, Bruna —li dic— quan sortim d’aquí, t’ensenyaré el Montseny!

La Sílvia dissimula un regalim damunt la galta.

—La vols agafar?

La pren delicada. La flaira, l’acarona, l’abraça. Crec que si pogués, se la tornaria a endinsar. Jo l’ajudaria a no empènyer i a tornar a començar. No la pot alimentar i sembla que els seus pits, carregats, ho reclamen.

Ai, el temps! Si jo el pogués arreplegar!

Deixem la nina al seu jaç; sondes, batecs, xiulets, i... fins d’aquí a tres hores!

—Ens poden deixar, sols? —demano als sogres.—T’estimo, Sílvia.

—Aquella és la meva mare? Mare! Mareta meva, amb tu vaig somniar. No marxis, mare! Queda’t amb mi, al meu costat.

A l’habitació, entre llàgrimes, prenc la Gina contra meu i l’alleto d’amor; per sempre. Me’n trec un pot ple, per a la Bruna.