Entre somnis, ben endins
Sovint entro a xafardejar en aquella llibreria que hi ha al centre del poble. És petita, però hi penetro com si fos la més gran de totes. Sempre he desitjat endinsar-m’hi a foc lent. Voldria prendre fins a l’últim glop un món il·lusionant que m’oferirà diferents maneres de passar el temps. Sovint m’aturo davant dels lloms degudament classificats; matemàtica perduda enmig de tantes lletres. Però n’acabo fugint perquè el temps se m’esgota.
La força de les paraules que hi ha acumulades dins d’un llibre, se m’endú més enllà del que m’hauria imaginat mai abans de saber llegir. Quan obro els llibres, hi descobreixo els pensaments més ignots. Els llibres flairen, cada un ho fa amb la seva identitat, més o menys intensament. I jo els ofereixo presència; l’essència, la seva raó de ser.
Ara fa un any, m’hi va enxampar un toc de queda. Feia temps que la por d’allò que era desconegut, ens perseguia i no érem capaces de fer-hi front. Just en el moment de l’avís irrefutable, tenia entre les mans un poemari de Montserrat Abelló.
—Quedeu-vos a casa!—ens van ordenar. Volien evitar la propagació del virus de la por.
No vaig atendre aquelles paraules que venien foranes. No pas perquè se me’n fotessin. Jo només sentia els pes dels versos que començava a llegir. I em sentia com a casa. Però, el llibre va saltar pres per la por de fora i es va escapolir sense que jo pogués fer res per mantenir-lo entre les meves mans. Els dos primers versos van ressorgir de les planes i també van escapar-se, volàtils, sense que jo els pogués arreplegar.
Em vaig impulsar mirant de pescar-los. Se m’enduien entre somnis, ben endins. I jo volia descobrir quins eren aquells somnis exactament. Aquell poema em tenia captivada, des del primer mot. Deixar d’abraçar-lo reforçava l’amor que jo li tenia. I necessitava, fins al fons de la meva ànima, conèixer el significat de tot els altres versos que s’hi amagaven.
Mentrestant, jo caminava sola per aquell laberint, diminut però carregat d’una barreja d’art contemporani i d’aquell més tradicional. Gaudia com mai no ho havia pogut fer abans amb temps.
La llum ja havia fugit al seu cau, com el llibre i com faria jo mateixa durant el temps que fos imprescindible.
La clau de la llibreria va sonar amb determinació i contundència. Allà només hi érem els llibres, l’espai i jo. Sempre havia somniat perdre’m en una llibreria i aquella era l’excusa perfecta. Ens feia companyia un silenci eixordador, amplificant, ideal per a somniar en veu alta. I també la solitud, aquella arma de doble fil, que tantes vegades et fereix i d’altres anheles. I lluny quedava la por, aquella malaltia que sovint corra pel cos i que, sobretot, et mana i et desmantella.
I enmig d’aquella pau absoluta, l’únic que jo sentia era neguit per què necessitava aconseguir llegir tots els versos. Vaig arribar a imaginar la poeta, la Montserrat Abelló, al carrer somrient. Potser era ella mateixa qui em volia prendre les paraules per a fer-me reaccionar i per fer-me sortir cap a casa, per tancar-m’hi fins que la por deixés de perseguir-nos.
—Montserrat, deixa’m quedar aquí. Aquí només hi trobaré la por si la busco entre infinites pàgines de vida o de ficció. A fora, la por em caurà al damunt com una llosa, sense voler.
I després de fer aquella petició —que fort! Parlava amb la mateixa poeta com si ens miréssim—, van aparèixer paraules noves, inconnexes damunt d’un prestatge, el que estava més amunt de tots, resseguint una de les voltes de pedra. La porta restava ben closa i jo ja em trobava dins d’aquella illa de somni.
Aquell joc dins el cau em semblava una meravella. Vaig començar a agafar altres llibres dels prestatges i a llençar-los per terra, com si els volgués despertar. Em queien al damunt a batzegades. De tant en tant un lament de realitat cruenta cridava que a fora tothom s’havia amagat sota el llit, tremolant i fent petar les dents. Que ningú no gosava mirar-se als ulls, ni tan sols agafar-se les mans. Que tothom temia traspassar-se del virus de la por. Que allò de fora era real.
Quelcom em cridava a l’oïda que no es tractava només de paüra, que la gent emmalaltia i queia sota terra, entre la grisor i la fúria de la mort.
Vaig decidir que em quedaria allí. Sempre havia somiat perdre-m’hi i tenia molt clar que la doctora Abelló em donaria el suport que jo necessitava en aquell precís moment. A ella no li calia cap protecció diferent de la poesia. La poesia era música, era llàgrima, era rialla, era estima. I mentre em fregava la galta, com si volgués acaronar un sospir, vaig trobar d’altres versos que m’ajudaven a bategar, un poema escrit amb tacte, amb moixaines i amor. I aquelles persones que jo estimava? Segur que se’n sortirien.
Després de tant de temps anhelant una nit com aquella, resulta que només em decantava per uns versos en concret. Mare meva! No és pas que tingués ganes d’endur-me tota aquella pila de llibres. No m’imaginava estant a casa llegint-los tranquil·lament, un rere l’altre i després d’haver pres d’un plat de sopa calenta, al meu llit, entaforada al meu coixí, mirant de trobar les paraules per somiar, per escriure l’endemà o enmig de l’insomni. Simplement, creia que disposava de tot el temps per llegit tot allò que tenia davant. Que no sortiria per a res del món i que no em calia menjar, ja m’alimentava d’una altra manera. I mentrestant, enmig del silenci, d’aquella solitud desitjada, inevitablement, vaig caure en la meva pròpia inconsciència, vaig perdre el món de vista sota aquella volta de clàssics i de novells. Que bé! Em sentia com a casa.
L’endemà, em vaig despertar ben abrigada. Al meu vestit blanc hi havia escrit Somni endins. Tenia el llibre signat entre les mans. I vaig plorar. La Montserrat em va fer un petó a la galta. I no sé pas ni com, em va prendre amb molt d’amor pels fils que sobreeixien per tot el meu cos i vaig sortir cap a casa.
Vaig estar moltes nits somiant blanc. I al cap d’uns dies, descansada, vaig llegir les últimes paraules de la gran poeta, aquelles que jo sentiria com a meves per sempre més: Planto el pensament, lliure d’angoixa i de nostàlgia. I velles imatges que ahir foren turment, en són dolç fruit d’amor, i de companyia.
Des d’aleshores, mentre em frega el bell record d’aquella nit a la galta, les tinc sempre al meu cor, somni endins.
Comentaris