"Tu i jo" IMPACTES

                                                Des dels pulmons fins al cor

Aquest matí, per fi, m’he disposat a remenar entre les caixes que tenia acumulades en un dels prestatges del traster. És d’aquelles coses que vas endarrerint, que saps que cal fer, però que fa una mandra terrible i abandones per qualsevol altre motiu. Optes per la teva urgència, no pas per l’obligació. Saps perfectament que tot el que hi ha allí no marxarà pas enlloc. Ets conscient que cada vegada acumularà més pols i prou. Una pols que no et ve de gust: que t’anirà dels pulmons fins al cor i que et farà mal. La ferida t’acompanyarà durant massa temps.

Hi trobaràs aquelles cartes, aquells mots deliciosos, aquells poemes que ja havies oblidat. Ensopegaràs amb imatges d’abans, imatges d’allò, d’allà. I també hi haurà part del teu desordre, andròmines que no t’expliques perquè coi encara són allí dins, inútils. Saps perfectament que aixecaràs pes. I se’t fa una muntanya. Tens por de començar des del no-res, i acabar feta un nyap enmig de tant. La pols sempre hi és, mai desapareix per més que te’n vulguis desfer. I tot el que cobreix ho arrossega eternament, com si es tractés d’una riuada. I més si acabes vessant-hi alguna llàgrima al damunt; inevitablement, s’hi adherirà per sempre. Voldràs tornar a començar, i no podràs. El pas del temps és així. I després aniràs a la dutxa i per més que freguis amb indulgència, per més que l’aigua cremi, quan et miris al mirall veuràs el mateix, la mateixa pols que t’atrapa des que et van passant els anys. I res al teu voltant canviarà, tot avançarà intrèpidament. I davant del mirall, iniciaràs un diàleg amb la dona que ets, i et maleiràs, i renegaràs d’ella. Començaràs una baralla entre la dona que hauries d’haver estat i la que has acabat sent. I...

Però aquest matí, malgrat ser conscient de tot això, carregada d’energia i, potser en un moment en què em cal posar ordre, m’hi he endinsat. I sí, he anat vessant llàgrimes. Ha estat un impuls irrefrenable, he anat foragitant així tots els pensaments, totes les emocions que em corrien des dels pulmons fins al cor. He tossit, i en algun moment se m’ha enfosquit la veu. He temut perdre-la enmig de tot aquell enrenou. No sé si he acabat llençant tot el que em calia oblidar, potser sí; algun detall fútil.

M’he assegut davant la meva pròpia memòria. L’he pres amb les mans i, he anat arreplegant com si fossin grans de sorra, tots aquells moments que creia oblidats, però que en airejar-los semblava que els vivia per primera vegada. Tenia enfront una munió de runes amuntegades sense un ordre cronològic establert, arrugades i empolsegades, com no podia ser d’una altra manera. Allí hi he encontrat barrejades la bellesa i la vellesa, el goig i l’aflicció, el desesper i l’esperança. I aleshores jo m’he descobert més vella que bella, però no tenia ganes d’afligir-me, ni de perdre l’esperança.

He repescat unes quantes imatges boniques i he decidit que els compraré un marc i les alçaré en algun racó de casa. Mai més les deixaré dins d’una caixa malmesa pel pas del temps perquè engendrin pols. He col·leccionat alguns poemes d’aquells que escrivia quan tot el que em passava era massa fort per ser real i em calia escopir per no apilar com a pedres als ronyons. N’he llegit algun, i de fet els hauria llegit tots. Com podia haver escrit jo tot aquell atorrollament de pensaments embromats? Els he agrupat en una carpeta que he recuperat de l’oblit. Algun dia, potser demà mateix, els tornaré a escriure, però aquesta vegada amb les mans de la dona que sóc ara.

I he destinat a la brossa tot allò que m’ha cremat als dits, tot allò que he cregut repulsa, o que havia quedat allà “per si les mosques”, però que les mosques havien rosegat abans que els arribés el moment de ser útils, i també les aranyes, les formigues i els cent peus. Hi he trobat restes d’errors, interrogants sense resposta, engrunes inexplicables, també alguns terrors, monstres i malsons. He distingit apunts, valoracions, crèdits, mèrits, exàmens i instàncies.

He llegit aquelles cartes que tenia dins d’una caixeta de llauna pintada amb espigues d’or. M’han acollit amb el seu bri d’aire fresc. Com podia haver-la enterrat? Com havia estat capaç de desatendre-la? Cartes! Desitjo tant rebre cartes! I enviar-ne, també. N’escriuré. Vull recuperar el goig d’obrir la bústia i trobar tresors, meravelles enceses. N’escriuré per a tothom, per a enviar-les, i d’altres per a mi mateixa. Fins i tot n’escriuré algunes que no enviaré mai, i que les mantindré en secret dins d’una caixa de cartó, de fusta o de llauna; algunes que d’aquí uns quants anys, quan necessiti posar ordre, les creuré oblidades i les repescaré. Aleshores m’ompliré de pols des dels pulmons fins al cor i ja decidiré com acaben; potser al foc o rosegades. O seguiran plenes de pols fins que jo m’hi torni, i es faran eternes amb mi? Potser sí.

I aleshores he acabat esbotzant la caixa per a dur-la a reciclar. Abans de sortir he pres una infusió, d’aquelles que afavoreixen la digestió; em semblava que les llàgrimes espesses m’havien fet un nus a l’estómac.

I he sortit al carrer per anar al contenidor. He mirat la bústia com un acte reflex. I tot el que ha passat just després m’ha semblat que no podia ser real; havia de ser un somni. Hi havia una carta! En veure-la, la caixa m’ha caigut de les mans. En el sobre hi havia imprès un mussol, un d’aquells que et convida a creuar just la seva mirada penetrant per veure-hi a través. M’ha captivat. Feia temps havia somiat amb un mussol com aquell; jo em trobava en una època en què em calia desencallar alguna cosa que em pertorbava i després d’encontrar-me amb la seva mirada en la foscor de la nit, em vaig sentir alliberada.

He mirat a través del mussol i he llegit un poema. Un poema de Gioconda Belli que deia que “No me arrepiento de nada”. M’he assegut en el pedrís i, sota el sol del migdia, que venia de gust en un dia d’hivern com avui, l’he llegit fins a quatre vegades. Justament abans, davant la meva pròpia memòria, m’havia preguntat si em penedeixo d’alguna cosa. És un poema que està escrit i que es llegeix des de la veritat. L’he pres com un reflex de mi mateixa i sé que el protegiré de la pols. Estimaré versos com aquests, des dels pulmons fins al cor:

“Des de la mujer que soy,

a veces me da por contemplar

aquellas que pude haber sido...”

“En esta contradicción inevitable

entre lo que debió haber sido y lo que es,

he liberado numerosas batallas mortales”

I tants d’altres que hi ha estampats damunt del paper. Un paper deliciós, ferm, obstinat. Un paper, ressò, juntament amb el mussol, de natura i de vida. Un paper que ha quedat impregnat de mi mateixa entre les meves mans tremoloses.

I hi he llegit un segon poema d’un tal Nicanor Parra que em desafiava a estimar el piano que tinc abandonat a la sala des de fa temps, a enfrontar-m’hi  jo sola per redescobrir aquelles cançons volgudament oblidades. També l’he llegit una vegada rere l’altra i encara sento l’eco d’alguna de les seves paraules.

“Un rompecabezas que es preciso resolver antes de morir

Para poder resucitar después tranquilamente”

“Yo quiero hacer ruido con los pies

Y quiero que mi alma encuentre su cuerpo”

I en l’última plana de la carta n’hi havia un altre en l’anonimat, “Nos suponemos paisaje”, que em demanava coses com:

“Espera, te pido.

Mantente.

En cuclillas.

Susurra un everest”

Susurra un everest? Encara dono voltes a aquesta imatge. I les que hi donaré, segur.

Després de tot un matí carregat de poesia com el d’avui, he deixat la caixa vella a terra, just allà on m’ha caigut d’entre les mans en trobar la carta a la bústia. I m’he estirat al balancí per descansar. He tancat els ulls i he pensat que avui he somiat al revés. Habitualment somniem quan dormim i perdem el món de vista. Quan morim per uns instants fins que renaixem l’endemà, entrem en un món abstracte, carregat de personatges estrambòtics, de fets incoherents, d’interrogants, fins i tot de malsons. I sovint no recordem res de res, a vegades ho recordem tot però se’ns fa finit al llarg del dia, o fins i tot jo m’he arribat a llevar emocionada, però sense saber ben bé per què.

El que era cert és que acabava de somiar desperta i, ajaguda al balancí, he cregut que en tancar els ulls tornaria al món real; a la bústia només hi hauria la factura de la llum, i aniria a llençar la caixa al contenidor de color blau. Però no ha estat així. He dormit sí, molt. Acabo de ressuscitar i el mussol jeu descansant a la meva falda, afable, com si ho hagués desitjat sempre. Sembla que em mira i em dedica un petó.

Prenc un llapis i un paper blanc per escriure una carta; li dedico a ell, al mussol, però serà una d’aquelles que em quedaré per mi, la guardaré des dels pulmons fins al cor.                                          

                                        Nos suponemos emoción?

Reconoces el tacto y el olor de una carta búho que aparece por sorpresa?

Desprende magia eterna, vive olfateando en la noche y, sabiéndose descubierto durante el día.

Desea ver él a la mujer.

A la mañana ella lo acoge en sus brazos, y lee a través de su mirada abierta de par en par.

Le atraviesa el corazón hasta lo más profundo.

Esa mujer dialoga con ella misma, es capaz de odiar, de renegar.

Es una mujer que ha crecido, pero que vive la niñez de adulta, loca; que se atreve, que se enamora.

Es una mujer que a veces se hunda en pozos oscuros, y que se enfrenta en una batalla a si misma; entre lo que debió haber sido y lo que es.

No entiende quizás de poesía, pero no se arrepiente de nada. No se arrepiente de nada?

Habla con el búho, gran conocedor de ella, y juntos se suponen paisaje, emoción.

Y en la noche, sin querer dormir y queriendo ser búho, escribe las mejores letras con

las manos palpitando en frente un piano.

Un piano? Lo ha soñado siempre, o ya llevaba antes escrita la canción?

Y se sabe agradecida, feliz de tener un búho con un corazón templado, en lo más hondo de su ser.

Vaig a la cuina, em preparo una altra infusió, aquesta vegada amb regalèssia, la de la felicitat, i toco el piano.