Escrit per al dia 11 de Setembre de 2017.
Una diada diferent.
Emocions a flor de pell.
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
MÀRIUS SAMPERE
Hi ha escrits molts versos de pàtria, de combat, i de derrotes.
Jo avui no us en llegiré cap, d’entrada. Els coneixeu, i encara els estriparia i els malmetria amb la
meva veu; dubtosa, indignada, i potser rabiüda.
És cert, hi ha poetes que parlen del meu poble i jo, mentre que n’hi ha que es creuen poetes i
prefereixen parlar primer de jo, i després del meu poble. També hi ha els que escriuen odes a la
seva terra, i els que odien la terra dels altres.
Preguntem-nos què som, però potser millor ens cal tenir clar qui no som, o no volem ser. No
som l’absurd contra les evidències més clares, deia la Montserrat Abelló. L’absurd no és res més
que això, un absurd, quelcom incomprensible, dic jo, si m’ho permeteu. La por ens tanca,
escriu ella, en cercles concèntrics dels quals voldríem fugir. I, pregunto jo, si som el que som, i
tenim clar qui no som... fugim?
Podem buscar la quarta bandera que en Miquel Martí i Pol va guardar en un calaix, podem mal
caminar entre la fullaraca, i buscar entre laments els seus dos amors perduts per mar i terra; un
empresonat i l’altre exiliat. Però potser seria absurd; fins i tot ell no volia plorar.
Una altra veritat: hem demanat fins a l’infinit que algú ens escolti. Fins i tot ho hem fet amb
poesia, amb versos com aquest, de Joan Maragall! No sents la meva veu atronadora? No sents
aquesta llengua que et parla entre perills?
Colèrics, algunes vegades hem insultat, entre els dits, com va fer en Joan Brossa (Puta paparra,
carronya on fermenta la claveguera del llum del dia). I hem cridat, i encara cridem a la
revolució, com feia ell, i d’altres més novells, com fan també dones cansades i valentes. No, és
no.
Hem homenatjat tantes vegades la mort, la nostra estimada terra, les tombes flamejants, les
caigudes, com la del 1714. Ja ho escrivia en Salvador Espriu en el seu moment: Almenys ens
han deixat l’honor de caure sols. En la desesperança acceptem la foscor.
Hem apel·lat, i apel·lem encara, la pols: aquella remor que se sent, no és de pluja, fa molt de
temps que no plou. S’han eixugat les fonts, i la pols s’acumula pels carrers i les cases. Jo dic, si
m’ho permeteu, que la pols fa mandra, s’aferra a nosaltres obsessivament. Ja ho diu la
Carmelina Sànchez “Tocar la pols és monòton, i el drap, amunt i avall, és groc, com tot el
cansament que ens vessa”. Però, en Vicent Andrés Esteller va tornar a passar el drap de la pols
en les propietats de la pena: “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs,
per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una
polseguera.
Ja fa temps que cada 11 de Setembre, ens reunim aquí, i fem més festa, encara, just després
d’aquesta ofrena.
Des de sempre, escrivim, homenatgem, cridem, implorem, exigim. I, com en Màrius, el poeta,
esperem; “d’això fa molt de temps, i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven”
Però potser ara hi ha qui s’ho està pensant, i massa.
Ens agrada fer emmudir la terra amb la paraula justa, la que li escau.
Paraules justes com somnis, vida, amor, respecte, solidaritat i llibertat. Aquestes són les que en
realitat onegem amb la bandera.
“Vosaltres sou el somni”, ens va dir la Muriel.
“T’estimo quan et sé nua com una nena,
Com una ma badada, com un reclam agut”, declarà la Maria Mercè Marçal.
“Brota, allibera’t, llibertat eterna, revela’t, mussa dels somnis turqueses, cap allà on la mar és
destí de cels. Cap allà, als anhels, de llibertat”, recitava en Daniel Ferrer.
I jo us convido a llevar-vos a ben d’hora, i a ser-hi, amb un vers d’amor d’en Salvat Papasseit
“Dóna’m la mà, que anirem per la riba ben a la vora del mar, bategant. Tindrem la mida de
totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant”
Núria Noguera Colomé
Una diada diferent.
Emocions a flor de pell.
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
MÀRIUS SAMPERE
Hi ha escrits molts versos de pàtria, de combat, i de derrotes.
Jo avui no us en llegiré cap, d’entrada. Els coneixeu, i encara els estriparia i els malmetria amb la
meva veu; dubtosa, indignada, i potser rabiüda.
És cert, hi ha poetes que parlen del meu poble i jo, mentre que n’hi ha que es creuen poetes i
prefereixen parlar primer de jo, i després del meu poble. També hi ha els que escriuen odes a la
seva terra, i els que odien la terra dels altres.
Preguntem-nos què som, però potser millor ens cal tenir clar qui no som, o no volem ser. No
som l’absurd contra les evidències més clares, deia la Montserrat Abelló. L’absurd no és res més
que això, un absurd, quelcom incomprensible, dic jo, si m’ho permeteu. La por ens tanca,
escriu ella, en cercles concèntrics dels quals voldríem fugir. I, pregunto jo, si som el que som, i
tenim clar qui no som... fugim?
Podem buscar la quarta bandera que en Miquel Martí i Pol va guardar en un calaix, podem mal
caminar entre la fullaraca, i buscar entre laments els seus dos amors perduts per mar i terra; un
empresonat i l’altre exiliat. Però potser seria absurd; fins i tot ell no volia plorar.
Una altra veritat: hem demanat fins a l’infinit que algú ens escolti. Fins i tot ho hem fet amb
poesia, amb versos com aquest, de Joan Maragall! No sents la meva veu atronadora? No sents
aquesta llengua que et parla entre perills?
Colèrics, algunes vegades hem insultat, entre els dits, com va fer en Joan Brossa (Puta paparra,
carronya on fermenta la claveguera del llum del dia). I hem cridat, i encara cridem a la
revolució, com feia ell, i d’altres més novells, com fan també dones cansades i valentes. No, és
no.
Hem homenatjat tantes vegades la mort, la nostra estimada terra, les tombes flamejants, les
caigudes, com la del 1714. Ja ho escrivia en Salvador Espriu en el seu moment: Almenys ens
han deixat l’honor de caure sols. En la desesperança acceptem la foscor.
Hem apel·lat, i apel·lem encara, la pols: aquella remor que se sent, no és de pluja, fa molt de
temps que no plou. S’han eixugat les fonts, i la pols s’acumula pels carrers i les cases. Jo dic, si
m’ho permeteu, que la pols fa mandra, s’aferra a nosaltres obsessivament. Ja ho diu la
Carmelina Sànchez “Tocar la pols és monòton, i el drap, amunt i avall, és groc, com tot el
cansament que ens vessa”. Però, en Vicent Andrés Esteller va tornar a passar el drap de la pols
en les propietats de la pena: “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs,
per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una
polseguera.
Ja fa temps que cada 11 de Setembre, ens reunim aquí, i fem més festa, encara, just després
d’aquesta ofrena.
Des de sempre, escrivim, homenatgem, cridem, implorem, exigim. I, com en Màrius, el poeta,
esperem; “d’això fa molt de temps, i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven”
Però potser ara hi ha qui s’ho està pensant, i massa.
Ens agrada fer emmudir la terra amb la paraula justa, la que li escau.
Paraules justes com somnis, vida, amor, respecte, solidaritat i llibertat. Aquestes són les que en
realitat onegem amb la bandera.
“Vosaltres sou el somni”, ens va dir la Muriel.
“T’estimo quan et sé nua com una nena,
Com una ma badada, com un reclam agut”, declarà la Maria Mercè Marçal.
“Brota, allibera’t, llibertat eterna, revela’t, mussa dels somnis turqueses, cap allà on la mar és
destí de cels. Cap allà, als anhels, de llibertat”, recitava en Daniel Ferrer.
I jo us convido a llevar-vos a ben d’hora, i a ser-hi, amb un vers d’amor d’en Salvat Papasseit
“Dóna’m la mà, que anirem per la riba ben a la vora del mar, bategant. Tindrem la mida de
totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant”
Núria Noguera Colomé
Comentaris