Divendres dia 21 de Juny de 2019
Última sessió de lectures en veu alta "De mot mot" Curs 2018-19
L'Ingrid Van Gerven ens llegeix el que ha escrit per a fer el tancament del curs.
L'alegria que ens visita
1.Tinc una amiga que escriu contes. No sempre era la meva amiga. Quan la vaig conèixer, només era un nom. Les amistats creixen així. Entren a la vida d'esquitllentes i es fan grans de mica en mica, fins que ja no pots recordar que aquella persona era una desconeguda. Però al principi ella era una que també escrivia contes en un grup d'alumnes que feia un curs d'escriptura per internet. No ens veiem mai les cares.
Ella escrivia contes que m'intrigaven, m'arrossegaven i, quan em tenien ben encantada, m'abandonaven al mig d'un embolic de frases en les quals jo no trobava la sortida ni l'entrada. Què ha passat? On m'he perdut? M'emprenyava. Per què escriu aquestes trames tan enrevessades? Per què no escriu contes NORMALS?
Cada vegada em passava el mateix; tossuda perquè volia entendre, tornava a llegir el conte. A la segona lectura, ja més tranquil·la perquè seguia millor el fil narratiu, el conte es feia més proper. Al mateix punt on m'havia ofuscat a la primera, el conte es transformava, es mostrava. M'agafava de la mà i se m'emportava com una Caputxeta distreta. De cop em trobava en un altre lloc, absorta totalment per la narració. Sense avís previ, la gola se'm tancava i les llàgrimes m'assaltaven els ulls. A vegades reia. Atacs de riure sacsejaven el meu cos i sorprenien els viatgers que tenia al davant del tren on aprofitava el temps per llegir de camí a la feina. Topava amb l'emoció en estat pur, als contes de la meva amiga. Em despertaven l'ànima i n'expulsava aquella pols grisa que cobreix el pas dels dies. Crec que em vaig fer amiga dels seus contes abans de fer-me amiga d'ella. Amigues són aquelles a qui t'obres. Amigues són aquelles que et sorprenen i no deixen de venir a buscar-te.
Ella escrivia sobre les seves filles. Sobre ser mare. Sobre ser una mare imperfecta d'unes filles imperfectes. I jo, per qui la maternitat no havia estat mai aquest conte de fades que ens venen als anuncis de bolquers, m'arrapava a les seves paraules. M'arrapava a la intensitat amb què parlava d'una maternitat que ens deixa sense alè, sense respostes. Jo també la sentia així.
2. Tinc dos fills. No sempre eren els meus fills. Quan van néixer, no coneixia les cares. No sabia qui eren. Només sabia quin nom els havia posat. Eren criatures estranyes que parlaven un llenguatge que jo no entenia. Ploraven i no sabia per què. Em miraven i no entenia què volien.
Es diu que una és mare quan li neix un fill. Però no és així. No va canviar res quan van treure aquell primer bebè de la meva panxa. Jo era la mateixa dona. No tenia la paciència il·limitada que em demanava aquella bestiola. No era capaç de dormir en trams de dues hores. No sabia com faria callar aquell plor desesperat. No sabia com protegiria aquella coseta tan fràgil de tot allò que li podia passar. I em preguntava: Què em passa? Que no hem nascut totes per ser mares? Quin programa em falta? Per què no puc ser una mare NORMAL?
Tenir fills ha estat com trobar-me en un conte de la meva amiga. A vegades no hi he vist el sentit. He pensat que no estava al lloc on tocava. Que no entenia res de res. Que això no estava fet per a mi. He pensat que soc una mala mare, que només sap espatllar les coses, i he volgut fugir, deixar-ho tot i oblidar-me del desig de tenir una família.
Però els nens, com els contes i com les amigues, entren a la teva vida d'esquitllentes. Mentre jo estrenava cotxet i la meva nounada passava de braç en braç de familiars que la venien a conèixer, una llavor d'alguna cosa em va entrar al cos, es va instal·lar entre els meus pits i allà es va quedar quieta perquè sabia que el seu moment arribaria.
Un dia, quan jo estava cansada i desencantada, quan em sentia sola i incapaç, la meva filla em va mirar amb confiança, va cargolar els ditets al voltant del meu polze gegant, i es va adormir sense reserves, deixant-me immòbil al sofà. Vaig escoltar el seu respirar petit i tota jo respirava amb ella. Llavors, vaig entendre que ella en sap molt més d'estimar que jo. Vaig sentir com dintre meu la llavor s'obria i desplegava dues fulles tendres d'un verd radiant que desconeixia. Aquest va ser el dia que vaig ser mare. I a partir d'aquí, la meva filla no va deixar de créixer en mi.
3. La Núria i jo creiem que esciure és pintar aquells moments en els quals la vida et ve a visitar. Quan t'agafa de la mà i tu, Caputxeta vermella, no tens més remei que seguir i viure el que t'està passant. Creiem que totes som heroïnes innocents d'un conte de por que acaba bé. Per això en sagrada compartir contes. És compartir vidam, és compartir l'aventura que és la nostra vida.
Què et sembla -em va preguntar ella un dia- si llegim contes en veu alta, també per a gent amb dificultats lectores? La idea em va encantar, però la veritat és que no tenia ni idea del que acabaria fent. Això si, teníem el nom. El club de lectura es diria "De mot en mot". Vam escollir contes que ens agradaven i ja ho teníem. O això pensava jo.
Què us he de dir? Sí. Em vaig perdre una altra vegada... Vols dir que els agrada? Hem triat bé els contes? Creus que ho entenen? Venen per obligació? Això no funciona. Per què no parlen? Núria, ho estem fent bé? Jo em preguntava si en sabria prou. Si a vosaltres us aportava alguna cosa venir aquí. Us mirava per veure si, per veure si...
Això fa molts dies. Aixo era quan jo pensava que venéim a portar-vos una activitat. Que nosaltres us veníem a ensenyar alguna cosa. Ja fa temps que heu inundat el club de lectura amb la vostra alegria i espontenïtat i heu instal·lat els vostres propis rituals.
Al final de cada lectura, ens aplaudiu com si la Núria i jo fóssim les autores del conte. Ja sabem que ho feu per animar-nos, però ens puja l'autoestima igualment. Per sort, el Pedro sempre ens fa l'inventari de totes les vegades que ens hem entrebancat, no fos cas que ens relaxéssim. Després de la lectura, el caos es desferma sobre la sessió. Perquè tothom es pren el conte com vol. L'Elisabet se'n va per les branques amb les seves històries delicioses i delicades. L'Ariadna s'anima, gesticula i ens repeteix una paraula. Jo voldria aturar-ho tot per saber allò que ens intenta dir amb tanta insistència. El Pedro mira el rellotge, li queden 10 minuts, ens ha avisat. La Conchi no diu res, però cada vegada que la mirem ens regala un somriure d'orella a orella que sembla dir que creu en nosaltres. La Mari Carmen segueix tots els comentaris amb la mateixa atenció, m'agradaria saber què en pensa dels contes que portem. I l'Andreu realment voldria acabar de fer-nos el seu resum exhaustiu del conte. Entre totes intentem teixir una conversa amb tot allò. La Núria i jo ens sorprenem dels vostres comentaris. Sempre veieu coses que jo no veig si no m'ho assenyaleu vosaltres... Sou uns artistes! Però el que més gaudeixo, és la vostra voluntat de fer un èxit del nostre projecte. La paciència que teniu amb nosaltres quan venim amb un altre conte massa fosc per les vostres cares lluminoses, massa llarg per les vostres ments cansades després d'un dia de feina... M'emocionen les ganes amb què busqueu respostes a les nostres preguntes, tot i que porteu les ganes d'anar-vos-en a casa, escrites a la cara.
Sort en tenim, de la Sílvia! La fada, padrina del club de lectura. El caramelet que fa que us animeu a venir. Que us fa brillar els ulls i esperar amb il·lusió el final del conte. Durant la lectura, la fada padrina desapareix i prepara sigil·losament la culminació de la sessió. I és que la sessió no ha estat perfecta si no acaba in crescendo amb el dibuix de la fada, que dibuixa la seva interpretació del conte. El sorteig del dibuix entre els assistents, ens porta a l'èxtasi final, quan totes penem un número amb els dits creuats, esperant ser l'afortunada que s'emporta l'obra d'art.
I què més es pot desitjar, Íngrid?, em pregunto quan dubto si ho estem fent bé. Què més puc desitjar que compartir aquesta estona amb vosaltres? Què més voldria que el riure que em provoquen les vostres bromes quan m'equivoco una vegada i una altra fent el sorteig? Hi ha alguna cosa més bonica que l'abraçada tímida que la Conchi li fa a l'Eli quan ens explica una altra anècdota de la seva accidentada vida laboral? Què més busco que saber que heu vingut fins aquí per escoltar-nos i trobar les vostres cares quan entro?
Soc lenta. Però de mica en mica heu crescut en mi i m'heu ensenyat que el que és important no és el conte. No és important entendre. Podria ser que no és ni important parlar. El que compte és escoltar i ser-hi quan l'alegria ens visita.
Comentaris