EL PEDRÍS

                                                          

                                                         El pedrís                                                                  

Dissabte 31 de Maig de 2018

Són les 11 del matí. Repicar de campanes. Un any:1938. Una enorme estelada engalana l'Ajuntament, al vell mig de la plaça, que s'alça triomfant. El sol és imponent.

En Roc m'agafa pel braç, amb delicadesa, i m'acompanya fins al pedrís. No em perd de vista i amb inquietud s'assegura que jo, deteriorat, romanc prou confortable. Agraeixo el seu gest. Ho tinc clar, en Roc és un bon noi.

— Guaita, Roc, les campanes! Commemoren aquell fatídic dia.

— Si necessita res, m'avisa —em palpa el pas dels anys.

— Fes, estic bé.

Salta darrera la pilota i s'aplega amb uns amics per improvisar un partit de futbol. Sovint van a la font suats  i en tornen molls i joiosos. S'esquitxen despreocupats, repassen la xiqueta que es perfila al seu davant. En Roc ensopega  i s'enriola amb els seus companys. El partit continua aferrissat.

Jo també suo. És rar que ara ja faci tanta calor! Noto la gola seca i bec aigua de l'ampolla que jeu als meus peus. El meu mocador, mal-doblegat com em diu sempre la Maria, em resulta útil, com jo sempre li argumento. Me'n frego el front, que raja, i m'aturo a pensar: pell que penja resseca i gravitativa. Terrible! Contemplo en Roc i recordo anys ençà, quan jo jugava a la plaça mentre la mare seia cansada al pedrís. El meu nét para un xut fletxat dins la porteria.

Me n'alegro!. Em trobo tant absort dins d'aquest escenari, que gairebé no escolto les campanes que repiquen una vegada i una altra. Un so enllaunat d'avions, però, em retorna sobtadament i tot marejat m'aixoplugo dins les meves mans, rovellades.  En Roc,  jove i atent, demana temps mort, s'atansa i em protegeix. 

— Heribert  — romanc immòbil, com aturat en el temps—. No s'espanti. És només part del record.

— Veus aquest pedrís, Roc? Aquell dia la meva mare hi estava asseguda mentre jo jugava amb uns altres nens. Ho recordo com si fos ara mateix. Li va caure al damunt i va quedar escampada per la plaça —la seva mà, tendre i suau, m'acarona i s'expressa emocionada.

Els amics d'en Roc el reclamen perquè cal desempatar i s'acosta l'hora del dinar. El temps corra, com ells mateixos des de fa estona. L'aigua de la font brolla alegrament, els ocells marquen dibuixos esbojarrats al cel, cada vegada que les campanes repiquen i els sons envaeixen l'espai. La gent omple els carrers amb bosses, amb colors, amb rialles, amb xarrameques i cridòria. 

Ressegueixo la pedra que m'aguanta, acaricio la mare el dia que la vaig veure morir.

— És que la van matar, Roc, saps? La van matar.  

En Roc vacil.la enmig de la plaça. Quan em mira, els seus ulls s'empetiteixen, commoguts. Quan es dirigeix al grup d'amics, exhibeix una mirada desperta, apassionada; hi ha un empat a la pista.

— Està bé, avi? —s'eixuga el front amb les seves mans joves i em palpa el rostre, envellit.

Els meus ulls, negats per culpa de les cataractes i torturats pels records, es dirigeixen, sense esma, cap al cel. La calor m'està passant factura i el mocador, xop, s'ha convertit en un drap humit, aquest cop inútil. Noto el frec d'un cop d'aire jove; el meu net, com un coet, marxa cap a la porteria i etziba un xut endimoniat a l'altre costat del camp. Ve a mi, content, avivat:

— Avi! He fet l'últim gol! L'ha vist? Quina passada!

Una sirena, com si fos el xiulet de l'àrbitre al final del partit, creua, a la velocitat del so, el poble, com ara fa 80 anys. Des del pedrís, en Roc s'acomiada dels seus, fogós. Després m'agafa, delicadament, com sempre:

— No té gana?

Pessigo un bocí del seu entrepà però no em ve de gust. L'escupo.

De cop i volta, una munió d'ànimes vives, exultants, apareixen a la plaça cridant, altivament, llibertat! El cant dels segadors inunda els carrers. Hi ha gent de totes les edats i en Roc s'aixeca i observa l'escenari, emocionat. Em té la mà presa. Que dolç! Un corriol d'aigües salades, inunda el meu rostre, feixuc i adolorit.

Observo el meu rellotge de butxaca; marca, encara, les 11 del matí. Amb la mà gastada premo una galta a en Roc, amb ganes de prendre-li un bocí de la seva joventut.

— Gaudeix de la llibertat, Roc. Jo no hi seré. Viu-la per a mi.                                       

— Avi, va sobreviure una guerra. Avui l'estelada el somriu. Aviat ho celebrarem junts, no s'amoïni. Farem una gran festa. Anem a casa, avi.

Encara immòbil, ressegueixo la plaça i contemplo les banderes, immenses; quatre pinzellades vermelles, dansen damunt d'un fons groc, lluent. Una estrella emergeix, esperançada i feliç. Conspiro amb ella, des del pedrís, que em somriu, com la meva mare quan jo era petit. Amb la veu ronca i una mà al pit, amenaço:                                                                                                  

— Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra!

En Roc intenta aixecar-me:

— Avi, anem. Se'l veu molt cansat. La mare deu haver fet arròs.

— Ells me la van prendre, Roc. Mai els ho perdonaré. La trobo a faltar, saps?

En Roc, resignat, s'asseu al meu costat, amb la pilota entre les cames, i m'agafa la mà; tendre i  delicat.

— Avi -Xiuxiueja -Avi! -Crida. Plora.

Ho sento, Roc. No passis pena per mi. Necessito tornar-la a veure, abraçar-la ben fort. Et picaré l'ullet, fill meu, cada nit; al costat de la lluna.

S'ajup i m'acull entre els seus braços. La Pedra de l'Encant n'és testimoni, de la mateixa manera que ho va ser quan vaig perdre la  mare aquell fatídic matí de l'any 1938. Ha estat testimoni de molts anys d'història i de molts moments inoblidables. En Roc llagrimeja la pedra que resta encantada, esperant que una riuada maldestre se l'endugui fins al un altre racó de Catalunya, de la mateixa manera que va arribar a Granollers.