Crisi "Tu i jo"
I vaig somiar. Feia temps que no em passava.
Em trobava endinsada al matalàs, encongida cap a un costat. Curiosament, tenia un rostre clavat a la meva esquena. Jo notava el seu pes al cervell. Tan sols era una màscara! No tenia ulls; hi havia dos forats que escopien serps.
Aquestes lliscaven de pressa i omplien el llit de frecs i salivera.
—Mama! —brunzien—. Epilèpsia, fàrmac,
resistent, crònic, greu, crisi —enverinaven.
No negaré que em vaig neguitejar una mica però em reia de mi mateixa. Quin somni tan estúpid! Les serps són rèptils que s’arrosseguen de per vida, són fastigoses! No les suporto. Imaginar-les en un altre moment m’hauria fet feredat però, aleshores, podia lluitar contra elles. Van gosar fitar-me els ulls. I què? Jo els tenia ben tancats, dormia. Que burres!
—Mama! —hi van tornar. Mama? I un ou! Les serps són com els metges: uns corcons que volen interrompre el transcurs de la nostra vida. Pensàveu que no podria dormir? Crèieu que tindria malsons? Que m’empassaria les vostres paraules? Els vaig escopir. Bona nit i tapa’t! Res ni ningú em podrà espantar. Res, ningú, mai, enlloc.
Em vaig despertar i vaig dutxar-me, com cada dia, abans que la Júlia xisclés, com feia sempre.
—Una serp, tu, floreta? Vine amb la mama.
Vaig posar la nostra música. Vam ballar, vam esmorzar i ens vam fer petons i abraçades.
Fa uns dies que la Júlia està ingressada. A casa, no vam poder evitar el cop d’una crisi amb el plat de dutxa. Primer silenci, després plors i crits, també els meus. Corredisses. Encara ara, el cor em salta a cada pulsació. Tinc la veu fosca i els ulls enrogits. El meu cervell està a punt d’esdevenir una munió d’ossos. Temo que Hamlet vingui i me l’arreplegui, que es qüestioni què és millor: ser o no ser. Sóc a casa, per descansar. He tornat a somiar. Aquesta nit tenia una màscara negra clavada al damunt. No hi havia ningú; no reia, no plorava, no em deia res. Jo notava el seu pes al cervell; al costat occipital dret. Em feia mal. Temia fer una crisi epilèptica. Només podia fer-me giravoltar amb la força de la seva mirada. Però no tenia ulls, tan sols dos forats que escopien serps. Lliscaven i es recargolaven.
—Mama! —brunzien i reien.
—Júlia! —cridava jo.
M’ensenyaven la llengua. M’estiraven les parpelles, però jo les adheria a la pell per evitar el robatori. Serrava les dents; no volia parlar. Taponava els timpans; no volia sentir res, mai més, enlloc. Les paraules del neuròleg empremtaven el rostre. Els gravats, com armes punxants, omplien l’espai i no em deixaven recloure: no podrà... de cap manera.
I ja no recordo res més. M’he trobat al terra, feta una bola de pols, amb el cap entre els peus, i les mans damunt del meu crani, prement-lo amb força. Era un fetus, enmig d’un bassal.
Des de fa un temps, des que sóc mare, els miralls no m’agraden gens; m’apropen massa la realitat, em mostren detalls que jo maquillo per ocultar.
Avui, ningú ho diria. Estic plantada davant l’espill des de fa uns deu minuts. Intento maquillar una realitat que... és impossible. És el que és. Una altra vegada? Que no em deixareu en pau? La màscara riu de mi i amaga el meu rostre, contrariat. Les serps s’instal·len damunt la màscara i escupen verí una altra vegada. Riuen. L’aparició de Medusa no em fa cap gràcia. Segur que m’ha petrificat.
La ràbia que he acumulat els últims dies em descontrola.
—No!
Acabo esbocinant el mirall. La imatge de la meva filla estirada, com una serp, es reflecteix escampada dins la pica. Ploro. Obro l’aixeta, per veure si desapareix.
Núria Noguera Colomé
I vaig somiar. Feia temps que no em passava.
Em trobava endinsada al matalàs, encongida cap a un costat. Curiosament, tenia un rostre clavat a la meva esquena. Jo notava el seu pes al cervell. Tan sols era una màscara! No tenia ulls; hi havia dos forats que escopien serps.
Aquestes lliscaven de pressa i omplien el llit de frecs i salivera.
—Mama! —brunzien—. Epilèpsia, fàrmac,
resistent, crònic, greu, crisi —enverinaven.
No negaré que em vaig neguitejar una mica però em reia de mi mateixa. Quin somni tan estúpid! Les serps són rèptils que s’arrosseguen de per vida, són fastigoses! No les suporto. Imaginar-les en un altre moment m’hauria fet feredat però, aleshores, podia lluitar contra elles. Van gosar fitar-me els ulls. I què? Jo els tenia ben tancats, dormia. Que burres!
—Mama! —hi van tornar. Mama? I un ou! Les serps són com els metges: uns corcons que volen interrompre el transcurs de la nostra vida. Pensàveu que no podria dormir? Crèieu que tindria malsons? Que m’empassaria les vostres paraules? Els vaig escopir. Bona nit i tapa’t! Res ni ningú em podrà espantar. Res, ningú, mai, enlloc.
Em vaig despertar i vaig dutxar-me, com cada dia, abans que la Júlia xisclés, com feia sempre.
—Una serp, tu, floreta? Vine amb la mama.
Vaig posar la nostra música. Vam ballar, vam esmorzar i ens vam fer petons i abraçades.
Fa uns dies que la Júlia està ingressada. A casa, no vam poder evitar el cop d’una crisi amb el plat de dutxa. Primer silenci, després plors i crits, també els meus. Corredisses. Encara ara, el cor em salta a cada pulsació. Tinc la veu fosca i els ulls enrogits. El meu cervell està a punt d’esdevenir una munió d’ossos. Temo que Hamlet vingui i me l’arreplegui, que es qüestioni què és millor: ser o no ser. Sóc a casa, per descansar. He tornat a somiar. Aquesta nit tenia una màscara negra clavada al damunt. No hi havia ningú; no reia, no plorava, no em deia res. Jo notava el seu pes al cervell; al costat occipital dret. Em feia mal. Temia fer una crisi epilèptica. Només podia fer-me giravoltar amb la força de la seva mirada. Però no tenia ulls, tan sols dos forats que escopien serps. Lliscaven i es recargolaven.
—Mama! —brunzien i reien.
—Júlia! —cridava jo.
M’ensenyaven la llengua. M’estiraven les parpelles, però jo les adheria a la pell per evitar el robatori. Serrava les dents; no volia parlar. Taponava els timpans; no volia sentir res, mai més, enlloc. Les paraules del neuròleg empremtaven el rostre. Els gravats, com armes punxants, omplien l’espai i no em deixaven recloure: no podrà... de cap manera.
I ja no recordo res més. M’he trobat al terra, feta una bola de pols, amb el cap entre els peus, i les mans damunt del meu crani, prement-lo amb força. Era un fetus, enmig d’un bassal.
Des de fa un temps, des que sóc mare, els miralls no m’agraden gens; m’apropen massa la realitat, em mostren detalls que jo maquillo per ocultar.
Avui, ningú ho diria. Estic plantada davant l’espill des de fa uns deu minuts. Intento maquillar una realitat que... és impossible. És el que és. Una altra vegada? Que no em deixareu en pau? La màscara riu de mi i amaga el meu rostre, contrariat. Les serps s’instal·len damunt la màscara i escupen verí una altra vegada. Riuen. L’aparició de Medusa no em fa cap gràcia. Segur que m’ha petrificat.
La ràbia que he acumulat els últims dies em descontrola.
—No!
Acabo esbocinant el mirall. La imatge de la meva filla estirada, com una serp, es reflecteix escampada dins la pica. Ploro. Obro l’aixeta, per veure si desapareix.
Núria Noguera Colomé
Comentaris