"Aquí dins" Confinament

El 3r conte del recull de contes que porta el mateix títol "Aquí dins"
En temps de confinament, només estem a dins. 

                                                                     Aquí dins

I em trobo aquí dins, arraulit en el lloc que suposo més calentó de la casa. Un, dos, deu, noranta, quatre-cents... Buf! Això és infinit. Plego.

Com jo, els temps espera i compta dins d’aquest rellotge, el que va comprar l’avi molt abans que se li acabés el temps. Potser ara el rellotge troba a faltar l’avi, com jo, i arraulit entre els meus braços, mentre sent el compàs del meu cor, busca protecció. Així mesura els segons, els minuts, les hores. O per ventura sóc jo qui para atenció al seu batec? En fi, tots dos passem el temps. Però ben mirat, si jo passo el temps, ell què passa exactament? I si se li acaben les piles, què serà del temps? Com el mesuraré sense ell, mentre segueixo aquí dins? Potser escoltant la percussió que faig a cada un dels meus batecs? No ho sé. Si fóssim allí fora, i se li esgotessin les piles, jo les hi podria canviar; tant de bo li hagués pogut fer a l’avi! Però, i si em passés a mi? Res, com l’avi. I el rellotge tan tranquil, es tindria a ell mateix.

Aquí dins, pres per la por, per la por de saber què està passant, amagat i aïllat per no escoltar com pot arribar a malmetre el món la malícia i el pas del temps, desitjo seguir així, en pau fins que s’esgoti el temps. Mentrestant, adverteixo com uns éssers diminuts desfilen amb despreocupació. M’acaronen el rostre, em pessigollegen el clatell, i em fan cosquerelles als turmells. Em regalen noves sensacions, i un sac ple de curiositat. Em conviden a perseguir la seva presència, malgrat la por que sento, i la incertesa que em bull. M’hi aferro, i penso que així passaré el temps i l’oblidaré. La idea de viure inconscient m’excita. Però alhora, no em trec el rellotge del cap, i no el voldria deixar pas sol; l’estimo, estimo l’avi i pretendre oblidar em resulta massa difícil. Així que el duc amb mi, ben a prop del cor.

Tot és fosc, i només paro esment al xerric que fan aquests éssers mentre es desplacen. Bé, imagino que es desplacen. Si més no, crec que palpiten. I fantasiejo, creient que si estem junts—ells, el rellotge i jo—  és perquè encara estem vius, i tenim l’afany d’aconseguir allò que ens proposem, encara que sigui inapreciable, com són d’inapreciables aquests individus. Però, i si solament és l’aire, que s’escola fregant, i que em provoca entre les ranures d’aquest espai que sembla mesurat justament per mi, dissenyat justament perquè jo hi quedi ben encaixat?  Potser només es tracta de la forma que ha adoptat el meu anhel; viure. Un anhel que té forma de somni, d’il·lusió. Ja ho deia l’avi que d’il·lusió també es viu, i que la imaginació fa moure muntanyes. I en construeixo tantes, de muntanyes aquí dins! Aquí dins em cal somiar, distreure’m  per no pensar en la vida fora d’aquesta gruta. I em poso en la pell dels éssers que van viure en les cavernes, abans que la història pogués ser escrita.

Mentre hi penso, busco no sé què entre els dits de les mans, i topo amb l’ungla més llarga que tinc. Gravo el meu nom en les parets de la cova on estic instal·lat: PAU, amb majúscula. Perquè malgrat dir-me petit i haver-m’hi tornat aquí dins, vull que quedi clar, i vull que se sàpiga que el que faig és gran; procurar viure, i recordar per no oblidar, per seguir estimant.

El rellotge encara respira i jo decideixo abandonar aquestes elucubracions per seguir les pessigolles que just, ara, em provoquen esgarrifances sota els cabells. Em recorden els polls; em repugnen tant! Procuro deixar la ment en blanc per conèixer del cert quin camí seguiran els meus nous inquilins. Si fossin polls, no em sabria gens de greu destruir-los. Destrucció! És un concepte que em connecta amb la realitat, i em desagrada del tot.

De sobte, aquestes bestioles, salten fins a sota els dits dels peus, amb descaradura. No puc evitar riure, i riure més encara. Com gosen ser tan provocadors? Em recargolo com mai hagués imaginat que podria fer aquí, en aquest fragment de temps i d’espai. Espicasso inevitablement les partes com si fos un ocell amb el bec dins d’una gàbia. Però, malgrat que ho faig sense voler i sense control, em sento lliure aquí, lluny de tota la malícia forana. El rellotge també riu amb mi, fins que a base de cops incontrolats perd la rosca. L’única rosca que conec al món capaç de dominar el temps; de fer-lo anar de passat a futur, o de fer-lo quedar en el present si és el que desitgem, o és el que ens obliguen a fer. Són les conseqüències de viure en societat, formar part d’un grup on tot queda establert, escrit abans de néixer. De fet, no sé què ho fa que mai desitgem estar on som, pot més la nostàlgia del record, d’allò que hem perdut, o el desig per aconseguir algun dia el que sempre hem somiat. No ho sé. Almenys si divago, em distrec. Llàstima que no tinc un paper i un llapis; escriuria poesia amb tot aquest material propi. Ostres! Ja m’havia oblidat de la prehistòria; el temps passat més conjecturat pels del present. A partir d’ara ho escriuré tot amb l’ungla, com he fet fa una estona. Fins i tot, ara que em sento els peus alliberats de la maleïda picor, els podria utilitzar per això. Qui sap! Potser d’aquí milions d’anys aquestes pintures rupestres tindran valor. Ara, les parets són les planes del meu diari. 

Em sap greu. Tot i que em trobo entre voler recuperar l’avi, i voler aconseguir viure millor en un futur el més proper possible, malgrat que sigui sense ell, ara mateix estic bé aquí; no passo fred, i m’empesco el que puc per perdre la por; sumar-me al pessigolleig irrefrenable que recorre el meu cos, l’únic que em mou a fer quelcom diferent a dependre del temps.

Ai! Em torna la por. He colpejat les parets de la cova i que he rigut massa. Els noto amb més puixança.   

—Pareu! —dic als diminuts.—M’estiraran pel clatell amb recel i em faran fora d’aquí.

I sembla que aquests bitxos (aviat no sabré com anomenar-los, si no descobreixo què són) em fan cas, perquè ja no els noto. Doncs, deuen ser dins del meu cap, com la por, com la ràbia, com tantes altres. Paro esment al silenci. Un silenci que em cau al damunt com una cortina de boira espessa. Fa una estona, comptava el temps per a distreure’m, i per no oblidar. Des que he advertit que aquests éssers perversos, desfilaven amb despreocupació, he trobat, inconscientment, una altra via per a no pensar, i per a deixar de banda la por. Però, sembla que el silenci em fa topar una altra vegada amb la realitat; i si els de fora em troben? Em contrario a mi mateix; aquest pessigolleig m’inquieta, però alhora m’allunya i agraeixo aquest no sé què que encara no s’ha pronunciat, i que m’ajuda a passar el temps, sense comptar els segons. Em sento perdut, i decideixo cantar aquella cançó de la vida que sempre em cantava l’avi quan tenia por o alguna cosa que m’amoïnava; el drac màgic. Un toc de màgia és el que necessitaria jo ara mateix.

Però encara no s’ha acabat. Ara s’enfilen damunt dels braços. Quina murga! No m’explico com poden saltar d’una part del cos a l’altre, allunyades entre si. Duc jersei, però els noto, si més no els intueixo. I em pregunto què busquen. Potser a ells també els cal recer, per fondre’s i desaparèixer enmig d’aquest panorama. Estic disposat a bressolar-los. Són formigues? Va, imagino que ho són. Però totes elles treballen durant l’estiu per cuidar-se a l’hivern. I ara ja tenim l’hivern al damunt. Potser han perdut el temps i ara el busquen desorientades. Deuen voler el rellotge! Doncs no els el penso deixar. Sóc conscient que tenen més força que jo. Jo estic sol i elles es tenen les unes a les altres, són un nombre indefinit i sempre n’hi ha de reserva, per si hi ha baixes a cobrir. Tant és si se’n moren unes quantes; n’apareixen de noves, de més fresques. Són una tropa inesgotable. Però jo no les vull veure aixecant a pes el rellotge de l’avi. No el vull veure segrestat, indefens. No m’agrada pensar que hauré d’oblidar, i que perdré els records. M’hi aferro. Cegament, etzibo cops aquí i allà per esclafar-les i no m’adono que cada vegada sento més la frustració damunt meu. El pessigolleig no es rendeix, i ara el puc notar al voltant de l’anus. La ràbia m’accelera el compàs del cor i boto damunt les natges imaginant que extermino totes les formigues. No em trobaran. No les deixaré entrar dins meu. L’interior del meu cos és meu, meu i de ningú més. I només faltaria que arribessin a pessigollejar-me els pensaments.

Estic esgotat, i se’m tanquen els ulls. No puc evitar aclucar-los, malgrat que em faci por caure rendit als seus peus. Però, un no pot ser sempre amo d’ell mateix, i inevitablement la foscor em penetra.

Desperto. Obro els ulls, però no pas les parpelles; la humitat n’ha fet cristalls. El formigueig m’ha pres com a esclau. Maleeixo la colònia d’insectes. Trec la força des de l’inconscient i aixeco la mà exhausta per apropar-la al rellotge. Encara batega, però l’agulla dels segons va endavant i enrere sense ordre, i crec saber segur que li queda poc temps de vida. La mà, com un autòmat, cerca el meu cor i comprova que encara hi és. Pren l’altra mà per mirar de trencar la gebre dels ulls i l’aixeca com ho farien els fils d’un titella. Ei! I si m’aixeques a mi? Cediré, t’ho asseguro. És cert; aquí dins no em puc posar dret. Millor que m’hi quedi ben plegat fins que hagi passat la tempesta de sal. Les mans no són blanques, són vermelles tirant a morades. Provo d’aixecar el coll. El tinc anquilosat. Faig unes quantes flexions fins que se sent un crec, com si s’hagués escarxat un tros de glaç. Ploro de dolor, convençut d’haver perdut les cervicals en aquesta batalla especial. Però les llàgrimes no brollen i s’apleguen al cor. M’hi fan ferida.

Ara sí, em sento abatut. Em vull rendir al mal temps, a la vida. Necessito descansar i retrobar aquells qui he perdut.

—Avi! —crido amb la veu fosca, esqueixada.

Ho he intentat. He imaginat la vida, la de les formigues que sempre van amunt i avall ben enfilades. He pretès oblidar el temps, que compta i compta i és esgotador. Però, tot i així he desitjat seguir-lo. I no he sabut veure que, malgrat que estic aquí dins arraulit en el lloc que suposo més calentó de la casa, fa molt fred, massa. I ja no em puc moure. Sóc un branquilló com aquells que observava per la finestra cada matí, quan em llevava i la gebrada feia de les seves fora de casa. Abans que ens tallessin el corrent i la calefacció. I amb l’anhel de poder tornar-los a observar, em deixo endur, m’abraço al rellotge, i noto un cos voluptuós enganxat a mi. La seva gelor em tempera. Mama? 

                                          Núria Noguera Colomé